H.M.S BEAGLE. 1820.

L'M.M.S Beagle va ser un bergantí de la classe "Cherokee" de la Marina Reial Britànica, avarat al riu Tàmesi l'11 de maig de 1820 des de les drassanes Woolwich. Tenia 27,5m. d'eslora, 7,5m. de mànega i 3,8m. de calat, 10 canons, 235 Tn. de càrrega i una tripulació de 120 homes.

Va participar en 3 expedicions de caire científic. 

En la primera, el maig de 1826 el Beagle va salpar en missió d'exploració de la Patagònia i Terra de Foc, a les ordres del capità Prngle Stokes. A bord també viatjava el tinent Robert Fitz Roy. A Terra de Foc el capità Stokes es va disparar a si mateix provocant-se la mort 11 dies després. Robert Fitz Roy va ser anomenat comandant del Beagle provisionalment, amb només 23 anys. El vaixell i la seva tripulació van tornar a Plymouth, Anglaterra, el 14 d'octubre de 1830. 

Segon viatge. Per a aquesta nova singladura el Beagle va ser aparellat com a bricbarca al port de Devonport, reduint el nombre de canons i elevant la coberta per guanyar espai. Fitz Roy va voler comptar a la seva tripulació amb la col·laboració d'un brillant naturalista per tal de compilar molta informació científica, i així va ser com es va enrolar un encara jove Charles Darwin. 

El vaixell va salpar de Plymouth el 27 de desembre de 1831, i durant 5 anys va circumval·lar el planeta, passant per Tenerife, Cap Verd, Bahia, Rio de Janeiro, Montevideo, Malvines, Estret de Magallanes, Valparaiso, Callao, Galápagos, Tahití, Nova Zelanda, Sidney, Hobart, Illes Keeling, Mauricio, Cap de Bona Eperança, Santa Elena, Ascensión, Bahia, Pernambuco, Cap Verd, Açores... i finalment fondejant a Falmouth el 2 d'octubre de 1836,després de quatre anys y nou mesos d'aventures.

Durant el viatge Charles Darwin va adquirir les dades i observacions necessàries per a elaborar la seva Teoria de l'Evolució basada en la selecció natural que va plasmar en el seu diari de bord que posteriorment va publicar com El viatge del Beagle, el 1939. El viatge suposà també la gènesi de la seva principal obra: l'Orígen de les especies, que va veure la llum l'any 1859.

Al tercer viatge, el Beagle sota el comanament de John Clements Wickman, i del 1837 al 1843 es va dedicar a l'estudi acurat de tota la costa australiana.

Finalment, el 1845 va ser transformat en guardacostes i posteriorment fou transferit al servei de duanes per controlar el contraband a la costa d' Essex.El 1870 es va vendre per al seu desballestament.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El gener del 2022 vaig emprendre el nou repte del Beagle, amb molta il·lusió. Com de vegades comento m'agrada construïr maquetes que tenen el valor afegit de la història que han protagonitzat.El 8 de gener del 2024 he hissat les banderes i ha sortit de les drassanes del soterrani Unes 350h. de feina invertida en un fantàstic Kit naval de la casa Occre. Vull destacar la bona qualitat  i quantitat dels materials, així com la presentació dels gràfics i plànols, i les ajudes dels tutorials en video per a poder portar a bon port el projecte. Per ser estricte amb la realitat, només vaig haver de comprar recanvi de bagues ("cáncamos") que per alguna raó eren molt escasses i les vaig gastar ràpidament, i també vaig haver de confeccionar jo mateix unes poques cornamusses perquè les facilitades al kit no eren suficients. A còpia d'hores de dedicació i sobredosis de paciència, dóno per acabat el projecte del Beagle, que tot i ser conscient que és millorable, sempre ho és, ha quedat si més no força digne i des d'ara forma part de la meva petita colecció de vaixells històrics. 

 Buc

Bots

Elements coberta

Pals i obencs

Eixàrcia

Acabat

Nao Victòria, 1522.

El 2015 la familia em va regalar la maqueta de la Nao Victòria. Tot un repte, de nivell avançat! Cinc anys més tard trec a la llum la maqueta i "gràcies" al confinament que hem patit, he posat la bandera d'aquest projecte. He tingut la curiositat de mesurar el temps de construcció que he dedicat, unes 320 hores, per a donar per acabat aquest interessant repte.

Us en faig cinc cèntims de la història brillant d'aquest vaixell que marcar una de les fites més grans de la navegació transoceànica de tots els temps.

L'agost de 1519, cins naus espanyoles: Santiago, Concepción, San Antonio, Trinidat i Victoria, surten de Sevilla comanades pel Hernando de Magallanes, i conformant l'armada de "l'Especieria", amb l'objectiu d'obrir una ruta per l'oest fins a les illes Moluques, l'actual Indonèsia, i obrir mercat en el preuat món de les espècies. Per aconseguir-ho havien de trobar un pas que unís els dos grans oceans del planeta, desconegut en aquells temps.

Durant tres anys solcant oceans i vorejant continents, van viure una de les aventures nàutiques més memorables de la història. El març del 1520 la Santiago va encallar, esfonsant-se prop del Cap de Hornos a l'extrem sud del continent americà. Uns mesos després de descobrir el Pas de Magallanes, la Sant Antonio retorna a Sevilla. Van creuar tota la immensitat del Pacífic durant prop de 3 mesos fins a les Moluques. Allí el Capità Magallanes va ser assassinat per un grup d'indis filipins. 

La única supervivent de l'expedició, la Victòria, capitanejada per Juan Sebastián Elcano,  va iniciar el seu retorn, doblant el Cap de Bona Esperança el maig del 1522, i arribant al setembre a Sevilla amb 17 homes al límit de les seves forces, i assolint la Primera Volta al Món.

En motiu de la Exposició Universal de Sevilla del 1992, es va construir una reproducció fidel d'aquest vaixell,  a les drassanes de Isla Cristina, a Huelva. I uns anys més tard, entre el 2004 i 2006, aquesta mateixa réplica de la Victòria va fer la seva particular Volta al Món.

Casualment l'estiu passat em vaig enterar que el vaixell estava atracat al port de Vinaròs, fent una gira per commemorar els 500 anys de la 1a Volta al Món, fent escala per diferents ports de la geografia peninsular.

No ho vaig dubtar ni un moment! poder visitar en directe la reproducció d'aquesta històrica nau va ser un regal del destí, i vaig poder veure i gaudir a tamany real tot tipus de detalls que posteriorment m'han ajudat a recrear-la a escala (els hi vaig haver d'explicar a la tripulació perquè estava fent fotos com un boig de tot absolutament...)

Réplica de la Nao Victòria

   

Muntatge de la maqueta.
Buc


                   

Eixàrcia


                                     

Acabat final



   

Tramvia de Sóller

Ja feia molt temps que el tenia a la reserva dels projectes per començar. Aquest tramvia té una significació especial per a mi, ja que va ser el meu mitjà de transport durant quasi be un any que vaig estar a Mallorca, entre Palma i Sóller, i molt especialment, entre Sóller i el Port de Sóller. Encara em vé a la ment l'olor de tarongina a l'arribar al poble quant pujava del Port.

Un dels tramvies, al Port de Sóller, l'estiu del 2013

Casualment vaig veure que la casa Occre tenia un kit de muntatge, molt  similar al model de tramvia de la època en que el vaig utilitzar (1985), i ràpidament em vaig engrescar a reconstruir una icona de les meves vivències per la illa.

 

He passat molt bones estones en el procés de construcció, i deixant que la ment viatgès en el temps. Possiblement ha estat el model que he construit més ràpidament, des de gener a març del 2016.
Aquí us deixo els àlbums del procés de construcció i del model acabat

Procés de Muntatge

Model acabat

Molí holandès

Fa molts anys, un amic que es volia iniciar en el món de les maquetes, em va regalar una maqueta d'un vaixell, amb el buc començat: el Gjoa, del que ja vaig fer una entrada, i una maqueta per estrenar d'un molí holandès, de la casa Domus, per construir amb fusta. 

No es va veure en cor d'acabar la maqueta del vaixell, i en vista de l'èxit, amb menys cor encara per començar el molí, d'una complexitat bastant gran. El resultat va ser que com sabia que a mi m'agradava el modelisme va decidir regalar-me-les.

                

Al cap de molts anys, i a falta d'algun altre projecte atractiu, vaig decidir cap al març del 2014, emprendre el molí. El projecte m'ha costat gairebé dos anys, tot i que l'he abandonat llargues temporades per fer altres coses, com el llaüt o les drassanes. Confesso que m'agrada més el modelisme naval. Per un altre costat la dificultat mitjana/alta de la maqueta, sobretot per la manca d'informació d'uns plànols bastant espartans, i sobretot per la realització dels mecanismes de transmissió, ha fet que aquest projecte s'hagi allargat moltíssim en el temps.

He personalitzat bastant la maqueta, utilitzant fusta d'altres tipus, i optant per deixar l'acabat de la  part inferior del molí en fusta ben treballada, en comptes de la coberta vegetal que proposava la casa. Uns petits tocs de jardineria "domèstica" per acabar l'entorn del molí i la necessària elevació de la plataforma que aguanta el conjunt per donar espai a la roda de canalització de l'aigua i a la roda de transmissió inferior. El conjunt ha quedat força reeixit, i tot i que em costa aquest tipus de construcció, el fet de ser pràcticament tota feta en fusta m'ha fet gaudir de bons moments construint la maqueta.

Espero que us agradi!

Procès de construcció 

                                

Molí acabat

                                                  

Llaüt

Embarcació típica del litoral mediterrani, i especialment de les illes balears. Els Llaüts o Llaguts eren embarcacions de fusta aparellats amb vela llatina, construïts i reparats per mestres d'aixa i calafats. Al llarg del litoral hi havia petites drassanes a les platges on treballaven els mestres d'aixa per construir tot tipus de bastiments, d'una manera molt artesana i pròpia, resultat d'uns sabers i unes pràctiques transmeses de pares a fills. Es feien barques sòlides i molt marineres, sense plànols, amb una experiència acumulada que dotava l'ofici d'un estil recognoscible. Cap als anys vuitanta del segle XX, els polièsters i la construcció estandarditzada van començar a substituir la fusta com a matèria principal, canvis paral·lels a tota l'activitat marítima, resultats de noves necessitats i d'adaptacions a les noves tècniques. (Font: Viquipèdia)

La tradició menorquina de llaüts es conserva gràcies a l'activitat d'una petita associació de mariners, que des de la dècada dels vuitanta ha recuperat i restaurat més d'un centenar d'embarcacions. L'Associació Amics del Mar, amb mig centenar de membres, és l'encarregada de preservar aquest patrimoni cultural. Entre els seus objectius, figura la creació d'un museu de la mar, amb especial atenció a les embarcacions tradicionals, i una escola de fusters per a la conservació de l'ofici  (Font: masmallorca.es).

Per portar a terme aquest model m'he basat amb el kit Palma Nova d'Artesania Latina, tot i que els acabats finals els he personalitzat al meu gust. M'he pres la llibertat de batejar-la com Sa Calobra, i li he posat un foli a l'atzar tret d'alguna foto de llaüts autèntics d'internet, per fer-ho més real. Ja em perdonarà algú si per casualitat he encertat seu el foli.

A pesar de ser una maqueta senzilla, els acabats són força bons i estic molt satisfet del resultat final. Jutjeu vosaltres mateixos.

Aquí us deixo el procés de muntatge de la maqueta...

                

DRASSANES DE MENORCA S XIX

Un any i mig després de que em caigues a les mans el kit de Constructo dóno per acabat el diorama.Com sempre, no disposo de massa temps per dedicar a les maquetes, i moltes vegades estic setmanes senceres amb la feina abandonada. Però ara, un cop acabat,amb el convenciment d'haver fet una feina prou digna, perdoneu la manca de modèstia, em dóno per més que satisfet.
Ha esta la meua primera incursió en el món dels diorames, i com altres vegades he comentat, tot i no ser la maqueta d'un vaixell, a pesar que la feina més entretinguda ha estat muntar el costellam del llaüt, tota la feinada de confeccionar eines, mobles, finestres... també ha estat molt engrescadora.

A més, la construcció d'aquest diorama també ha tingut per a mi una vessant molt especial.
Al meu poble, Sant Carles de la Ràpita,  amb arrels molt marineres, també han existit drassanes d'aquest estil, i més grans encara.
Ara les drassanes de fibra de polièster han relegat als llibres d'història aquest tipus de drassanes on es treballava de manera artesana la fusta, per fer des de senzilles puntones per a la pesca a les basses del Delta, o tresmalleres i bots per a la "llum" a les drassanes de "Piñana", de "Galo", o dels "Nicolau" i que les recordo força semblants al diorama,  fins a grans vaixells de pesca d'arrossegament: "bous", construïts a l'aire lliure a les de "Carcellé".

Fotos extretes del llibre "Pescadors i navegants als Alfacs". Lluís Millan Roca

Recordo vivament els "astilleros", així els anomenàvem, on de jovenets jugàvem entre els munts de fusta dura preparats per fer el costellam, les cintes que sàviament doblegaven en aigua i foc de quitrà o birbol per anar donant la forma del buc. Recordo aquelles les fortes olors que desprenien, la muntada de les quilles, aquells cops de maçola per introduir l'estopa que feien servir per calafatejar, les grans hèlix i els eixos de bronze esperant a ser col·locades... i l'aconteixement popular que suposava "avarar" la nova embarcació fins a l'aigua, trabucant-la a força de braços al Mollet, on ara hi ha el Club Nàutic.
Bonics records d'infantesa que m'han anat assaltant mentre reconstruïa un d'aquells petits tallers artesanals, un d'aquells "astilleros", com els del meu poble...

Fotos extretes del llibre "Pescadors i navegants als Alfacs". Lluís Millan Roca

Aquí us deixo unes col·leccions de fotos amb bona part del procés de muntatge: 

Àlbum amb el procés de muntatge del Llaüt.

                   


Àlbum amb el procés de muntatge dels elements decoratius: eines, mobles...

   

... i per fi el diorama acabat !!

   

Scottish Maid

La primera meitat del s XIX es va produir una revolució dins el món de la navegació. Es començaven a instaurar els motors de vapor en els vaixells, i d’aquesta manera al millorar la propulsió també es reduia molt el temps de navegació i per tant les singladures eren molt més rendibles. S’estava iniciant el desbancament dels vaixells a vela.

A contracorrent, uns armadors escocesos, encara partidaris de la navegació a vela, van buscar la manera d’aconseguir millorar aquest tipus de navegació ancestral, i competir amb els motors, fixant-se sobre tot a millorar el disseny del buc. Van ser els precursors dels “Clipper”, de l’anglès ‘clip’, rapidesa, construint un model de vaixell que va ser revolucionari per la seva nova concepció, passant bàsicament del disseny curt i ample que predominava, a un  d’estret i llarg que millorava d’una manera notable la hidrodinàmica del buc.

Així, l’any 1839, es va botar una embarcació que es va considerar la mare dels ‘clipper’, famosos per la seva velocitat i maniobrabilitat, l’Scottish Maid.

                   

Sumada a la seva revolucionaria forma de buc, amb una estreta i angulosa proa que tallava literalment la mar, es va afegir una arborada molt completa amb uns sofisticats aparells que combinaven diferents tipus de vela com flocs o cangrea, per aprofitar al màxim el vent, suportats pel dos pals: major i trinquet. L’Scottish Maid mesurava 28,40 mts d’eslora, 5,98m. de mànega, 3,60 de puntal i tenia 142 tones de desplaçament.

Aquest avanç tecnològic en les arts de la vela va aconseguir per un temps guanyar la partida a la propulsió mecànica, ja que els vapors havien de fer nombroses escales per repostar carbó, i durant uns anys, els clipper van ser els principals protagonistes de l’anomenada “cursa del te”, consistent a transportar te des de les costes de l’oceà índic fins a la Gran Bretanya, en el menor temps possible.

El darrer gran clipper de referència va ser el Cutty Sark, construït l’any 1870 i en actiu fins a principis del segle XX. 

Si teniu la sort de visitar Londres i podeu anar fins a Greenwich, a la vora del Tàmesi es pot visitar el famós clipper. L’any 1954 el van traslladar a un dic sec d’aquesta localitat i tot i  haver patit un incendi que el va malmetre molt l’any 2007, en l’actualitat està completament restaurat i es pot visitar.

                                                           

L’Scottish maid també ha estat d’alguna manera especial  en la meva vida, igual que en la realitat també va ser revolucionari. 

                                   

Va ser la primera maqueta d’un vaixell que em va caure a les mans, dels primers kits de l’Scottish d’Artesania Latina,  i amb ella a base de molts mesos de robar bocins de temps  a altres ocupacions per anar-la construint va anar creixent la meua aficció pel món del modelisme. Recordo que em va costar molt temps perque feia servir una petita habitació d’estudi, amb els planols enganxats per les parets, però degut a la falta d’espai havia de desplegar tot el “tinglado” i recollir-lo cada vegada que trobava una estona per dedicar  a la maqueta. No tinc fotos del procés de muntatge, perque en aquella epoca encara no hi havia ni internet, i un ‘blog’ era una llibreta de prendre notes.

Us deixo unes fotos de la 1a maqueta que vaig fer i que encara ocupa un lloc de privilegi a les meues estanteries.